Sóc un cos

Estimar la vida, sentir la sang, ballar sota la pluja, notar el batec del cor… permetre’m sentir-ho tot en aquest viatge terrenal. 

Sentir el meu cos, les meves emocions, els ancestres que van formar la meva genètica i història, caminar descalça… No hi ha millor refugi, que el meu cos. Què passa quan puc traspassar la ment i els pensaments? Hi ha un espai on puc ser jo mateixa, de pau, de gaudi.

Quan t’enamores de la teva vida, quan reconeixes la teva pau, quan ets autèntica i única, i estàs en el teu estat natural, vibres i expandeixes llum. El nostre estat natural és ser amor, sanar, vibrar, sentir-nos lliures, vives, seductores…

Però per fer-ho és necessari crear i trobar un espai de silenci i connexió amb mi, per estar només amb mi. Un espai on descansar, abandonar-me, no sé ningú més que jo. I reflexionar sobre què m’explico quan hi sóc. Què em passa pel cap? Com està el cos? Que estic sostenint? Què m’agradaria ser en aquest moment? I m’ho concedeixo, perquè estic en el meu espai on tot és possible.

Confia en la vida.

Tu cuerpo es un poema; que se lee con los ojos cerrados, que rima con toda la ternura de tus gestos, que baila con la dulzura del deseo que provoca, que hace que la lógica locura, sea la sinrazón más pura de la razón que hace perder, que convierte en frugal, el paso del insoportable tiempo de tu ausencia.

.– J. A. Márquez.