Assertivitat i presència

Desenvolupar la nostra part assertiva ens ajuda quan hem d’expressar-nos emocionalment, donar la nostra opinió o demanar explicacions. I això està molt relacionat amb com nosaltres atenem les nostres necessitats i quina prioritat els hi donem. Pot ser complicat quan hem après tot el contrari, a no respectar-nos i no atendre les nostres necessitats perquè pensem que fer-ho és d’egoistes i egocèntrics.

Ser assertiu, implica tenir un autoconeixement i entendre que encara que les situacions siguin difícils, tu tens dret a dir el que penses i que també et mereixes aconseguir el que desitges. No funcionant des de l’agressió, sinó responsabilitzant-te del què és teu i del què és de l’altre, connectant-te amb la teva confiança, respecte, fortalesa interna i amor cap a tu mateix i cap a l’altre. 

Per això, t’escric algunes de les coses que, potser, poden ajudar-te a ser una persona més assertiva:

• Ser conscient del que et passa i adonar-te’n. Entrar amb contacte amb tot el que ets, sents, penses i notes, aquí i ara. És un camí on a cada pas que fem, ens recuperem de la salut i de nosaltres mateixos, del què sentim realment, del què som en realitat. 
• Viure amb presència en tot moment. Habitant-te a tu i també al què està passat al teu voltant.
• I per últim, i molt important, responsabilitzar-te de tu mateix del què fas i el que deixes de fer. 

Tenir una atenció plena davant la vida, en tot el que fem, de tal manera que incrementem la nostra sensibilitat i podem captar la realitat que està passant aquí i ara i que m’arriba a través dels meus sentits.

Quan vivim en les nostres evasions mentals i estem desconnectats dels nostres sentits, ens passa que, en comptes d’estar pendents del què està passant en allò real-actual, recurrim a arxius de la memòria i anem generant respostes que en realitat no van dirigides al què està passant realment, sino al què va passar en el passat. Així doncs, en la mesura en què no s’està present, no es viu, sinó que se somia.

Quan ens “adonem”, ens posem en contacte amb nosaltres mateixos en l’aquí i ara –amb el que cada un sent, percep, pensa–, sense intentar canviar ni manipular-ho de cap manera. Observem, sense jutjar-ho. Ens adonem dels records, ens adonem dels plans pel futur però sempre passa per l’aquí i l’ara. I és un procés que es renova a cada moment.

Si ens adonem del que ens passa, del que sentim, com pensem, com actuem, en definitiva, de com funcionem, podem aprendre a respondre –i no reaccionar– de manera més satisfactòria i feliç amb nosaltres mateixos.